Resposta: Podria dir que vaig tenir una infància afortunada. De fet, els records d’antany omplen el meu cor amb imatges captivadores de les nits vora la vella cuina de pagès, escoltant les rondalles del padrí Maians, mentre la padrina de Sóller omplia la cuina d’olor de sofregit de sopes. Els dies entre margers, exsecalladors, gallufes i caçadors, i l’olor de llibertat que es respirava en els sementers i la garriga de sa Cabana, han format part de la meva vida, història i vocació per tot allò que ens envolta. L’admiració de cap al meu pare i la meva mare que m’educaren a tocs d’amor i qualque espardenyada, han fet de mi qui sóc i el que sóc avui. Som qui som gràcies a aquells temps.
P.-- Com et definiries?
R.-- Em definiria com una persona oberta, inquieta, necessitada d’aprendre, enamorada de la meva terra i de la meva gent, dels costums, tradicions, arrels i il·lusions. No conceb un país sense gent. La gent és la força del país i és igual si són nats aquí o allà, si parlam el solleric, el castellà o l’anglès. Si estimen o estimam Sóller, la seva cultura, el seu paisatge i la seva gent, per a mi som sollerics ben igual.
P.-- Com veus Sóller?
R.-- Sóller és un dels llocs més encantadors per viure-hi que hom pot imaginar. Tenir per falda la mar i per vestit la muntanya, gaudir d’un clima genial com el que tenim, un paisatge de somni i una gent inquieta, culta, comerciant i emprenedora, tot això fa de la vall de Sóller el lloc més acollidor per viure-hi. El problema és que la bellesa és fràgil, i Sóller és molt fràgil i necessita que entre tots la viciem perquè ens continuï regalant la seva màgia.
P.-- Com has viscut els 20 anys que ja dus en política?
R.-- La política al nivell personal m’ha donat dues coses molt importants: m’ha fet créixer com a persona i, sobretot, m’ha fet substituir de la meva ment la primera persona en singular "Jo", per la primera persona plural "nosaltres" i aquest fet, el fet de pensar en nosaltres i no en el jo, és una de les millors coses que li pot passar a un ésser humà. La visió de conjunt, de comunitat i de benefici comú, estic segur que és vital per a un polític.
P.-- Has governat i has estat a l’oposició. Amb què et quedaries de quan governares?
R.-- Amb la reforma de la plaça de sa Constitució, tornar la plaça més bella de Mallorca a la gent de Sóller. Que tornàs a ésser el centre del poble, l’antiga àgora, on les persones poden gaudir entre elles i fer créixer el sentiment de poble, fou una de les millors coses que he viscut.
P.-- Si algú es vol ficar dins la política, què li aconsellaries?
R.-- El meu consell seria molt senzill: que tingui molt clar que fa de polític per servir a la comunitat. Si ho fa així s’enriquirà com a persona, si entra en política per servir-se’n, potser que acabi ric en doblers però acabarà essent un pobre d’esperit.
P.-- Quines són les teves afeccions?
R.-- M’encanta escriure i llegir. Quan escric surt la part utòpica de mi. En l’escriptura puc reinventar fets passats, puc transformar els presents i puc inventar el futur. És una teràpia molt relaxant i saludable.
La mar és una de les meves passions. Fa tres anys em vaig comprar un vell llaüt de fusta, un llaüt preciós però en molt mal estat. Em vaig passar quatre mesos rascant i pintant, ell va tornar renéixer i ara, quan surt a navegar i el sent llenegar damunt l’aigua, em crea una sensació indescriptible. M’encanta la seva lentitud, les seves corbes, la fusta, l’olor de saladina i si, de tant en tant, faig una pescadeta, molt millor, però el pescar és l’excusa perfecta per gaudir de la mar.
La muntanya: vaig néixer entre muntanyes, he crescut a l’escola de la natura, m’encanta veure un arbre créixer, un ocell volar o un anyell saltar d’alegria. Collir olives em relaxa, em lleva pressió i m’ajuda a pensar, i a més a més puc fer un bon pa amb oli. Què vols més?
P.-- Quin és el teu tresor?
R.-- Els meus amics que estim i m’estimen, la meva família, la meva dona i sobretot les meves dues filles, na Cristina i na Xisca. A n’Isa, la meva esposa, li he d’agrair la gran paciència que ha tingut, té i haurà de tenir amb mi. De les meves dues estrelles, na Cristina i na Xisca, no tenc paraules per definir-les. Han estat la meva i la nostra alegria des del seu naixement i són allò que et dóna un motiu cada dia per aixecar-te i lluitar per un futur millor. Sols desitjo per a elles allò que la vida m’ha donat a mi: seny i amor dels que m’envolten a més de la fortuna de viure a un paradís com és Mallorca i a una joia com és Sóller.
P.-- Quina relació tens amb la gent que t’envolta?
R.-- M’encanta aprendre, escoltar, ajudar i compartir. Aprendre perquè consider que tothom em pot ensenyar alguna cosa, i com més coses aprenc, més m’enriquesc com a persona. Escoltar m’agrada perquè per aprendre s’ha d’escoltar i crec que actualment, en la mal anomenada societat de la comunicació on ens trobam, el que manca més és precisament la comunicació. Molta gent no se sent escoltada, més aviat ignorada. M’encanta ajudar, ja que és una de les satisfaccions més grans que pot tenir una persona i pas gust de compartir, ja que, com diuen en bon mallorquí, "qui tot sol s’ho menja, tot sol s’ofega".
P.-- El llibre de la teva vida?
R.-- En tenc dos: Entre el Caliu i la Cendra, de Guillem Colom i Ferrà, poesia convertida en prosa, i La extraordinaria historia de la vida, de Piero i Alberto Angela, un vertiginós viatge per la història de la terra des del seu començament fins ara.
P.-- Quin llibre tens damunt el comodí?
R. L’olor de la pluja, de Jordi de Manuel.
P.-- La cançó de la teva vida?
R.—Tres: "Another brick in the Wall", de Pink Floyd; "Mediterráneo", de Joan Manuel Serrat, i "El pi de Formentor", cantat per na Maria del Mar Bonet.
P.-- La pel·lícula de la teva vida?
R.-- La ciutat de l’alegria, del director Roland Joffé, basada en una novel·la de Dominique Lapierre.
P.-- Un desig?
R.-- Un desig per acabar? Ésser elegit batle el 2007. Estic convençut que puc ésser un bon batle, capaç de governar al servei del meu poble. Visc el carrer i no vull ni puc perdre-hi el contacte, així podré estar més a prop dels sollerics i servir-los millor.
Les accions polítiques duen conseqüències per a la ciutadania, si les accions són positives, la ciutadania les aprofita, les gaudeix i les agraeix; si són negatives, les lamenta; i si la ciutadania és intel·ligent castiga al responsable (el polític que ha pres la decisió). Així de senzill hauria de ser el control dels ciutadans sobre els polítics.
.jpg)
